És Nadal

Aixosestafatalistes,

És per a mi motiu de profunda satisfacció felicitar-vos per Nadal, època en què els cors briden d'alegria i desborden felicitat.

Ara és hora d'estar en família, tocar la fibra sensible dels que ens envolten, i sobretot menjar i gastar. Menjar molt i gastar molt. Perquè amb sense gastar i amb sense menjar, el Nadal no seria com és. Imaginin-se, tan sols per un moment, que per la tele no ens induïssin al consumisme massiu de torrons, i de nova tecnologia, i de ves-a-saber-quantes-xuminades-més-que-en-la-nostra-punyetera-vida-ens-mirarem-perquè-ja-em-diran-vostès-què-en-faré-d'una-tela-que-serveix-per-embolicar-entrepans-si-mai-en-menjo-però-que-és-molt-ecològic-perquè-no-gastes-paper-d'alumini-i-contribueixes-a-millorar-el-medi-ambient.

Bon Nadal a tothom!!

UNA PERDI

T’estimo. Estic pensant en tu. Estic pensant en tu… però no vull pagar. Truca’m. Ja he rebut el teu SMS. Baixa a obrir-me la porta perquè l’interfono no funciona. Ja arribo. Que no arribes? Ja pots venir a casa meva. Lleva’t. Vés a dormir. Connecta’t al Feisbuc. M’estic avorrint i vaig fent perdudes a tort i a dret. Estic buscant el meu mòbil però m’he equivocat al marcar el número. Volia trucar una altra persona però t’he trucat a tu.

M'acaben de fer una perduda i no sé pas que volien.

Ciutadans de Catalunya, ja les tenim aquí!

Quan aquest migdia he tornat a casa després del desgast del matí, he notat certa atmosfera de felicitat. Escales amunt, la meva dona m’ha cridat:
- Joseph! Joseph! Quina alegria! –m’he sorprès; no la veia tan contenta des del dia que em van atacar les abelles d’un rusc al mig del bosc-.
- Què passa, Mary?
- Ja tenim les páginas amarillas i les páginas blancas!!
- I per això aquesta alegria? No t’entenc, cari…
- No és per això, home!
- Llavors?
- És que, a més a més, he robat les dels veïns del costat!
- Ospa! I per què, pobra gent? Què faran, ara, amb sense el seu llistín?
- Doncs no ho sé… però els he vist allà tan abandonats, tan sols, i amb el fred que feia, he decidit agafar-les,…
- Cleptòmana! Vaig a mirar si hi sortim!

Efectivament, he obert el llistín i he buscat la “E”, d’Èquits de Mar. Aleshores he buscat els cognoms que comencen per “B”, de Blonde, i sí, sí! Allà era jo: Blonde Stream, J. .............. xx xxx xx xx. M’ha fet tanta il·lusió! I he començat a buscar els meus amics. I la meva família. I hasta la gent que no em cau bé.

Per què ens emocionem tant quan arriben els llistins telefònics? Si després els tenim oblidats! Són misteris que mai es resoldran. Com per exemple, de qui surt la idea que hi surti l’Scooby-doo? Segurament, d’algun listín.

En un momento dao, soy el seleccionador

Johan Cruyff ha estat presentat com a seleccionador de la Selecció. En un momento dao, jo em pregunto: què passaria si jo fos el seleccionador de Catalunya? Vale, potser no aniria massa bé, però a mi m’agradaria. Automáticamente m’he posat a pensar. O més ben dit: a somiar.

Furufurufuruflú (musiqueta cutre que significa flashback)

Pensaria en la llista de convocats:
Per ocupar la porteria, l’Ernest Benach i en Santi Santamaria. Amb la seva tendència a l’àpat, no entrarien massa pilotes a la porteria.

A la defensa, vuit persones (quatre titulars i quatre suplents): el/la Carmen de Mairena (suposo que compta com un home), en Roberto Dueñas, l’Alícia Sánchez-Camacho (pot colar com a home, però el problema és convèncer-la perquè vingui a la catalana), en Koeman (sempre pot anar bé per la defensa), en Ramiro de Ventdelplà, en Tomàs Molina, en Tomàs del Cor (sí, sí! El violador), i finalment en Peris. Aquests vuit homes han estat triats perquè (per ordre): a) la seva fesomia no acaba de ser del tot agraciada; b) tenen experiència jugant; c) em faria gràcia veure’l jugant; d) tenen un caràcter dificilillu.

Al mig del camp, sis homes més: en Millet, en Puigcercós, l’alcalde de Santa Coloma, en Monràs de Ventdelplà, en Puyal i en Manel Fuentes. Han estat triats per a) astúcia; b) per despertar l’equip

De davanters, sis homes, també: l’Eduard Farelo, l’Eduard Punset, l’Eduard Boet, l’Eduard Estivill, l’Eduard Villacampa i l’Eduard Anglada (el de Majoria Absoluta). El criteri triat és que, a part de dir-se Eduard (que és un nom que m’agrada), aportaran moltes coses a l’equip (per ordre): a) agressivitat; b) (pa)ciència; c) informació del contrari; d) ens traurà la son de les orelles; e) juga a bàsquet, però es diu Eduard; f) teatro del bueno.

Ntonces, el táctica es muy fácil. Un 4-3-3. Els jugadors estarien ben col·locats (en el bon sentit de la paraula) fent pressió per la banda, mentre un pivot defensiu donaria més fluïdesa a la circulació del balón. No sé que redimonis he dit, però m’ha quedat es-tu-pendu!! El dibuix seria aquest:

Alineació titulart Alineació suplent

Furufurufuruflú (onomatopeia que vol dir que el flashback ja s’ha cabat)

Sort que sempre ens quedarà somiar!

Tinc sucursal

Corren temps moderns. Qui no té un all, té un ceba; qui no té un bloc té un feisbuc. Aisiò és el que vaig pensar l’altre dia, i què cony... perdó... carai!! Per què jo no puc tenir un feisbuc, jo? Eh! Perquè? Que m’ho responguin!! Ni que fuera yo Bin Laden! Total, que vaig fer un cop de cap. A més, un dels motius principals va ser que, en obrir la pàgina, vaig veure que era GRATIS. I això, sí que ens ho podem permitir, no? Total, que una cosa va portar a una altra i vaig crear-me’n un. Ahaham.

Ho he d’acceptar: perquè aisiò començi a rutllar, vaig agregar gent a l’atzar, escolta. PERÒ ALERTA!! AL TANTO!! (O AL LORO!!, QUE DIRIA AQUELL) No és gent qualsevulla. Són persones lletrades, amb cultura, amb ànim de fer país,… que són molt intel•ligents, vaia!! [amb inturrugant d’exclamació].

Ahh, també sóc agregat en Tomàs Molina, a veure si li agrada i pot fer-me publicitat al temps:

Tomàs: Molt bona nit. Avui les temperatures de Catalunya no m’importen gens, perquè vull parlar-vos d’un fenomen millor, i no és atmosfèric. És un bloc d’Internet. Ja sé que els caps de setmanota hi ha l’”espai Internet” després del TN, però avui el faré jo. Es tracta d’un bloc molt divertidot. Es diu “Això està fatal”. L’escriu en Joseph Blonde, de… Èquits de Mar. 20ºC, ja comencen a baixar les temperatures, i una humitat força altota, de l’ordre del… 80%, Déu n’hi do! Un cop dit això, acabem aquest espai. Que tinguin molt bona nit.

Pues bueno, aquest bloc s’obre a l’exterior. Com la Nina (per cert, ja m’he afegit al grup “Jo també odio la Nina”, us convido a afegir el seu creador als vostres amics, jo ja ho he fet).

I si, vet aquí un pingüí, vet aquí un cuc; en Joseph Blonde ja té feisbuc (feisbuc s’ha de pronunciar amb la tònica a l’última síl•laba, puix sinó la rima coixeja i hasta queda malament.)

PD: Com sempre, us demano que m’ajudeu a fer que aisiò sigui més gran!! El moviment aixoestafatalista ha de travessar fronteres! Amb sense vosaltres, no serà possible!!

Gràcies a totes i a tots ;-)

Una manera exacta de mentir

Divendres al matí, vaig sentir una conversa entre alumne i professor a l’institut. Més o menus va anar així:

Professor: Xavi, avui torna a arribar tard!

Xavi: Si, però és el segon cop!

Professor: El segon cop aquesta setmana, i comptant que només té quatre dies, és un 50%.

Davant d’aquest sucesu, hom pot veure-hi dues maneres de veure la realitat. I avui ens centrarem en l’estadística. Com que un servidor de vostès és de numbrus, el post d’avui recopilarà unes dades estadístiques* de la realitat d’avui en dia, la d’allà fora.

• A la Ciutat del Vaticà, hi ha un promig de 2 papes per quilòmetre quadrat.
  
  
• 1 de cada 10 persones que té tos, va al metge. 9 de cada 10, van al teatre.
  
  
• Aproximadament, un 90,25% de les comarques catalanes, contenen una “a” en el seu nom.
  
  
• Si la densitat de població de Catalunya fos la mateixa que la del barcelonès, hi hauria 488.294.334 catalanets i catalanetes, gairebé el doble d’habitants dels Estats Units, i gairebé 10 vegades més que Espanya (en aquest moment, és clar!)
  
  
• Si no em tallés les ungles durant un període èquits de... posem 50 anys, cada ungla em faria 1.825 metres, i tenint en compte que hi ha 20 ungles (10 a la mà i 10 al peu), una darrere l’altra farien 36 km’s i mig. Sens dubte, un dato espelusnant.

Podríem fer mitjanes, multiplicacions, divisions, vacacions, però... això serà després!

Gràcies per fer que aquest modest bloc sigui, cada dia, més i més gran!!

Fins la pròxima!!

*Les dades estadístiques les ha recollit el Departament de Preguntaires i Preguntons de Sant Martí, qui ha atorgat la llicència de deixar-se fer públiques aquí, perquè a la seva web no hi va ni Déu, i clar, els patrocinadors s'enfaden, no paguen i amb tot això de la crisi no s'ho poden permitir. A més, l'Andrew, un bon amic, és enquestador del DPPSM i m'ha dit que em donaria un pernil si poso les dades aquí, i no sabeu com m'agrada a mi el pernil! Em torna boig! Total, que vaig pensar: joseph! quants anys fa que la teva dona no et compra pernil? Gairebé... molts anys. El pernil me'l vaig cruspir en 15 hores, i li vaig tornar l'os a l'Andrew [mira si soy buena persona!!]

Un dia per a la catalanitat

Catalans, catalanes. Compatriotes tots.

Posem-nos drets. Avui tot el país (català, òbviament) està de dol. En molts indrets dels països catalans s’han pogut veure senyeres amb el seu rostre. Avui es commemoren els 31 anys de la mort d’un personatge que ha escrit el seu nom a la història de Catalunya amb lletres d’ort. Parlo, en efecte, com tots ja sabeu, del gran Lluís Pericot. No només Catalunya s’ha rendit al seu homenatge. A l’estranger també li han dedicat un emotiu record. Hom ha pogut veure com, des de Madrid, han passejat les forces armades amb la seva fesomia onejant al vent. Fins i tot han tingut el detall de portar-hi una cabra, com també sabeu, l’animal preferit de Lluís Pericot.

A Catalunya i a les Espanyes s’ha decretat dia de festa nacional perquè la gent no rendiria al 100% al treball. Hasta ha sortit el rei campetxano dedicant-li un discurs per tota la labort feta.

He vist gent manifestant-se per recordar-lo. He vist cases que han pintat la seva cara a la façana. He vist cues interminables de seguidors davant de casa seva per homenatjar-lo. He sentit J. M. Asnart llegir uns fragments de la seva autobiografia. No he sentit la Nina cantar fragments de la seva autobiografia.
Que maco que és aquest dia.

Visca Lluís Pericot! Visca les Pilars! I visca tots vosaltres!

Aquells petits plaers de la vida...

Escric aquest post en brut en un trn amb direcció èquits, en un dia èquits i a les 19:25. Al costat tinc un home italià llegint un llibre en italià (llògicament). "Ciao!!" Obro parèntesi. Ho dic per si canvia de lectura i prefereix llegir el que escric. Tanco parèntesi, cosa estranya en mi perquè sempre me'n descuido. Al davant, una dona jugant a la serpiente, i al seu costat, una senyora gran, àlias una vieja, dormint... aparentment. Epp!! Però... què és això?! Hi ha més gent al meu voltant, i a diferència de mi, van drets!!! "Hola, gent que va dreta al tren i mira lo que escric!!"

Mentre aquestes persones remuguen, rondinen i suspiren, un servidor de vostès es disposa a reflexionar. Sí! Un servidor també en sap, d'això! Començo a pensar en totes aquelles coses que fan que estiguem en pau amb nosaltres mateixos. Aquells moments en què, assegut en un "còmode" seient del tren, hom veu com altra gent no té la mateixa sort. Molts de vosaltres estareu pensant en alguns d'aquests moments. Heus ací un mins (bonic adjectiu manllevat de Toni Nadal i Francesc Mauri) recull dels meus petits plaers de la meva anònima vida:

1. Obrir la nevera i veure que hi ha xocolata amb ametlles per engreixar un regiment.
2. Despertar-te pel matí i veure que encara pots dormir un rato més.
3. Veure que el Reial Madrid continua tan malament com sempre.
4. Evacuar líquids corporals després d'una llarga espera. Torno a obrir parèntesi. Crec que el 99% de la població mundial opina com jo. L'1% restant té retensió de líquids o no sap apreciar el plaer d'una bona punts suspensius i millor que tanqui parèntesi.
5. Saber que aquell professor que et toca a la següent hora no ha vingut.

Moments que et fan sentir que la vida és plena de petits tresors (Oh! I que maco que m'ha sortit això!)

Després d'aquest post només em queda demanar-vos que escampeu el nom d'aquest bloc pertot arreu! Fem que tothom (excepte la Nina, que no la suporto) passi per aquí, i decidixi quedar-se.

Això està fatal...

Gent del món dels blogs!
Se m'ha cansat... m'he cansat d'aguantar i no dir res.
No m'he fet cap blog mai. Avui me n'he fet un. M'he volgut donar el gust i fer-me'n un i puguer estar comunicat amb uns senyors que tenen tot el dret d'estar aquí. Ha quedat clar?
I ho diu en Joseph Blonde. I dillu... i diumenge no aniré copiant entrades. Perquè no ho vull. Perquè puc anar amb la cara molt alta. I hasta em faria vergonya copiar entrades. I ara, perjudiqueu-me cada dia. Me la porta fluixa!! Molts anys llegint les entrades dels altres. I jo amb uns bloggers que estan amb grip, que publiquen a les deu de la nit, que es connecten aquí, que teclegen que no poden més, i que els tinguin que fer un plagi aixins? Suposo que hi haurà algú que llegeixi això. I si no tinc raó, me la tallo i em faig monja. BON BLOG A TOTHOM!!!!