Aquests dies he tingut en Julià (el meu ordinador) espatllat. Quan passava un temps (poc, ja us ho dic ara) des que l’encenia, pataplam se’m bloquejava i au cuita corre som-hi cames ajudeu-me corre que correràs l’havia de reiniciar. Fart d’aquesta rutina, vaig optar per trucar l’informàtic. Vaig agafar el listín que va robar la meva dona al veí i he buscat la I, d’informàtics. Li he dit a les pàgines grogues que me’n busquessin un a prop de casa, perquè sinó l’he de portar molt lluny i el meu cotxe tampoc hi arriba, perquè ja comença a tenir una edat, però em fa pena canviar-me’l, perquè em porta molts records: aquella sortida a Els Hostalets de Balenyà on el meu nebot va rujar tot el què havia dinat, o aquella nit que hi vaig passar quan se’m va caure el gerro xinès de la meva dona.
Total, que he trucat l’informàtic:
ACTE 1
L’escena està tallada per la meitat. En una banda, JOSEPH és a casa seva, amb un ordinador fumejant i un escriptori desordenat. A l’altra, l’INFORMÀTIC menja un entrepà de llonganissa mentre mira un ordinador espatllat. JOSEPH es decideix a trucar, agafa les pàgines grogues i després de mirar-les una estona, truca.
Informàtic (amb veu pastosa i monòtona): Sí?
Joseph: Hola, bon dia. Escolti, que no sé què em passa a l’ordinador que quan passa un temps èquits (poc, ja li dic ara) se’m bloqueja sol.
Informàtic (amb la mateixa veu): Deu estar infestat de virus. Ha provat de passar l’antivirus?
Joseph: Ah, si! Vaig dir-li a l’Eduardo que me’l passés, però no me’l va passar.
Informàtic: Aleshores deu ser la font.
Joseph: La… la font? Quina font? No en tenim cap a casa, de font.
Informàtic: Parlo de la font d’alimentació de l’ordinador.
Joseph: Llavors clar que se’m bloqueja! Si no li dono de menjar!
Informàtic: Els ordinadors no mengen. Una font d’alimentació és un element dins de l’ordinador que bla, bla, bla, a més a més bla, bla, bla. És com si bla, bla, bla… Ho entén?
Joseph (sense entendre res): Ahaham… i llavors, què diu que li passa, a en Julià?
Informàtic: Jo crec que està enamorat de la Teresa. Ja fa temps que m’ho ensumo. Però quan la Raquel va quedar en coma i es va recuperar, es va veure obligat a estimar-la. No ho sé, però no crec que es casin. De totes maneres, diumenge ho veurem. Encara que crec que el casament no es farà.
Joseph: Oi que no? A casa meva també ho diem. Jo crec que des que la Teresa va arribar a Ventdelplà, en Julià se’n va enamorar. Si t’hi fixes, sempre és al seu costat.
Informàtic: Però perquè és amic.
Joseph: No et creguis. Quan en Farelo… com es deia?…
Informàtic: Genís.
Joseph: Això mateix. Doncs quan va passar tot allò d’en Genís, es va veure molt que en Julià es preocupava per ella.
Informàtic (es va animant): No cal anar tan lluny! Quan la Teresa va anar-se’n a relaxar-se a la muntanya, ell va aparèixer per allà darrere. I el petó! Jo crec que ella s’anava a suïcidar però va aparèixer ell.
Joseph: Segur?
Informàtic (rotund): De Calafell!
Joseph: I el meu ordinador, què?
Informàtic (torna al to de veu monòton d’abans): Ah, si. Doncs… porti-me’l i li faré una inspecció per veure què té. Tanquem a dos quarts de nou.
Joseph: Moltes gràcies, fins ara.
JOSEPH penja el telèfon, seu al sofà, s’aixeca i desconnecta els cables de l’ordinador.
FI DEL PRIMER ACTE
Continuarà a la segona part. Tot i que no sóc partidari de les segones parts. Sinó, vegin Pocahontas 2. O… SAW II. O el segon volum de l’Enciclopèdia Catalana (que va des de Amigó, Ramon Anglès fins a baga). O la reina Isabel II. Les segones parts són tan dolentes que els de Titanic van optar per no fer-ne cap. Però aquí estic jo per trencar aquest mite. La segona entrega del post La comèdia de l’ordinador pretén deixar el llistó més alt que la primera, però menys que la tercera (si n’hi ha, perquè això ho estic improvisant).
Entrades
